om podria parafrasejar aquella sentència d’Adorno sobre la impossibilitat d’escriure poesia després d’Auschwitz. La podríem parafrasejar fent-la extensiva a moltes altres situacions del món contemporani: ¿té sentit escriure’n en un món comercialitzat i sotmès als imperatius econòmics?, ¿en té fer-ho envoltats per l’estultícia programàtica dels poderosos mitjans de comunicació?, ¿en té provar d’escriure’n al bell mig de la Rambla turistitzada, de la platja massificada, del centre comercial atapeït d’una gernació que hi busca la rèplica de la rèplica o els trenta segons efímers de la fama? Laia Martinez i Lopez pertany, generacionalment, a aquest món, i tanmateix ens proposa mirar, amb una intel·ligència innocent, la bellesa que proporciona poder establir la distància entre el món real i el món líric. Ens proposa tornar a escriure poesia, com si fos un acte primer i lliure. Per això aquest llibre, ple d’encert, d’al·lusions iròniques, d’emocions sinceres i noves, és, també, malgrat allò que el lector en pugui pensar, un llibre d’una forta càrrega moral. Allò que fem o que veiem fer, allò que ens envolta (el desgavell amable i foll de l’estiu, per exemple), no són només els exèrcits turístics, les campanyes cerveseres, el perfum empallegós de les locions solars durant el dia i de les colònies i after-shaves durant la nit, o l’adotzenament de tots els sentits del ramat humà que considera que ha d’aprofitar el privilegi de les vacances pagades. Allò que ens envolta és, també —i principalment, cal remarcar-ho—, la manera com ens volem veure a nosaltres mateixos quan descobrim que podem defugir la por de la despersonalització “pujant, per fi, a les costes que amaguen”. Les “costes” són, en aquest recull, les costes que albira per primer cop la llambregada nerviüda i inquisidora de la poeta que cerca en la rotunditat i concisió de la paraula la manera de descriure la seva presència en aquest nou entorn: les Balears.

Del pròleg de Francesc Parcerisas