"Encara teníem aquella espurna d’il·lusió que tenyia d’experiència irrepetible qualsevol dilluns, qualsevol dimecres”, llegim a la novel·la. I aquesta espurna brilla a totes les pàgines del còmic, fins en les més angoixants, que no en són poques. Si no estiguessin tots tan sovint arran de la mort, es podria dir que Cavalls salvatges és un cant a la vida a tres bandes, les clàssiques: sexe, drogues i rock and roll , i seria fosquíssim afirmar-ho, però és que aquest trio tèrbol i entranyable camina per la corda fluixa amb una banda sonora pròpia, i no parlo només de música, sinó també de traços i de mots que ressonen a clàssic. (TINA VALLÈS, escriptora.)

Negre i vermell sobre blanc i ja tenim els cavalls salvatges desbocant-se per les vinyetes, vint anys després de l’aparició de l’emblemàtica novel·la, en una nova lectura de les diguem-ne aventures, en un sentit ampli i alhora obscur, d'una colla de personatges que viuen o malviuen com si no fossin mortals i les drogues, l’alcohol i els seus riscos no els importessin. 

Una novel·la carregada de realitat i, sobretot, de veritat, que va molt més enllà de ser el retrat —desacomplexat i antropològic— d’una generació marcada per les drogues. 

Immensa, extraordinària, un festival creatiu, un viatge al fons de l’ànima, una meravella del llenguatge i un autor que anava molt més enllà de la maledicció i la contracultura.