La poesia de Lluís Calvo pateix el benefici de la impossibilitat de l´etiquetatge. A cavall del realisme i del simbolisme, però sense renunciar a l´experimentació, converteix aquest ampli espectre creatiu en un fidel mirall o rèplica de la canviabilitat del món on aquest discurs i a partir del qual discurs es representa.



El centre d´aquest Estiula és, com explica Jaume Pont a l´epíleg, la natura i la particular forma de veure i de viure, concebre i interpretar el territori, humanitzant i singularitzant cada un dels elements que el formen, tot sense caure en una romàtica reducció sacralitzadora del paisatge, convertint-se, aquest, no només en poema sinó també en instrument de reflexió sobre el poema que protagonitza.