La primera gran novel·la russa és en vers. Venerada com l’obra mestra absoluta per tots els que vindran després —Dostoievski, Tsvetàieva, Nabókov, Dovlàtov—, fora de Rússia se l’ha llegida poc, perquè el peu forçat de la rima i del metre n’han llastat la traducció. En català faltava qui desafiés l’obstacle i traduís l’Oneguin en vers. Arnau Barios s’ho va proposar i, set anys més tard, ofereix l’obra mestra al seu públic.

«Tota la literatura russa que estimem ve de Puixkin. No és tan sols la peça que articula una literatura encarcarada amb una de nova i palpitant. És un dels creadors més divertits i lluminosos d’aquells anys. La seva llengua costa de traduir, massa clara i arrelada. Per això, i en una paradoxa molt russa, el clàssic més famós a casa és potser el més desconegut a fora. L’anomenen el nostre tot. Se l’han fet seu uns i altres. Tothom hi ha trobat el que ha volgut, un rebel, un patriota, un llibertí o un visionari. El poeta Aleksandr Blok dirà l’any 1921, en un país devastat: “La nostra memòria guarda des de la infantesa un nom alegre: Puixkin. Aquest nom, aquest so ha omplert molts dies de la nostra vida.”» Arnau Barios