“Com que avui dia vivim en un món totalment nou, imprevist i imprevisible en els seus efectes, en un món on s’han abolit les distàncies però ens amenaça la possibilitat d’una apocalipsi provocada per la mà de l’home, hi ha reivindicacions que no s’havien formulat mai, que no havia calgut formular mai. I aquestes reivindicacions que encara no han penetrat la consciència moral contemporània exigeixen una formulació.”

Quan Günther Anders va aterrar al Japó el juny de 1958, feia tretze anys que la primera bomba atòmica de la història havia devastat la ciutat d’Hiroshima. Aquell fet impensable, perpetrat per representants del “món lliure” contraris al nazisme, confirmava fins a quin punt la tecnologia havia minat la base mateixa de la moral. ¿Quin concepte de la responsabilitat pot tenir l’ésser humà quan els seus productes posen en perill tots els éssers vius de la Terra?

El pensament que Anders desplega a partir d’aquí respon a un compromís radical amb el món, i és d’una fertilitat i una clarividència incomparables. “Avui dia, la condició moral de la veritat és la imaginació”: aquesta és la divisa. Cal imaginar les runes perquè han desaparegut, cal imaginar els morts perquè han estat esborrats: cal imaginar la veritat terrible del nostre possible autoextermini, perquè és a l’ordre del dia.

La urgència amb què Anders s’entrega a aquesta tasca no podria ser més actual. Ho diu Paul B. Preciado: “Durant el seu viatge al Japó, Anders va escriure un diari tan lúcid com devastadores són les seves conclusions. Aquest diari s’ha de llegir avui com un mapa amb el qual navegar el present.”