«¿Però

qui,

la llera?»

Ampla i serena o estreta i abrupta, la llera marca —fràgilment però tossuda— els límits de l’aigua que la senyoreja; en la llera s’acumulen sorres, pedres, sediments, troncs, restes de records de catàstrofes i riuades; en temps de sequera, la llera és la guardiana de la memòria de l’aigua, la que  ens recorda i ens adverteix  del perill d’oblidar el camí que l’aigua va marcar, i espera pacient perquè sap que, inevitable, tornarà a córrer pel seu cos eixut, amansirà les cicatrius i omplirà de verd i de vida els seus marges. La llera és resistent perquè sap que res no la destrueix, només la modifica i que això la fa més forta.

Les nostres vides són rius, ens deia Jorge Manrique. La poeta Sònia Moya li respon amb una metàfora potent i agosarada que recorre tot el seu poemari:  potser les nostres vides no són rius, potser les nostres vides són lleres,  eixutes i ufanoses, clivellades i desbordants. I també plenes de misteris i d’enigmes, com les pedres precioses i resplendents que dormen enterrades als llots de les nostres entranyes.