El detectiu Marc Olier fa anys que viu i dorm al despatx, a l’ample sofà de cuir encetat que va comprar amb l’optimisme imbècil dels primers temps. Feia dos anys de les Olimpíades i tothom semblava encara immers en una ressaca còsmica: contractistes desvagats, comissionistes sense ningú a qui fiblar, polítics que s’oblidaven de la reelecció a força de copes no gens esportives.