Al llibre, l'autor, passa comptes amb la devastació dels anys en un exercicic que transita entre la rebel·lió, la ràbia i el fatalisme. Amb versos esquarterats i lúcids, i sense estalviar-se ni la crueltat ni la tendresa, Omran solapa l'exili que els anys imposen sobre el cos a l'exili que els temps imposen sobre l'individu. Panorama de mort i desolació exposa, sense pors ni concessions als lectors, la vivència d'un trencament polidimensional: un trencament personal, però també generacional, i social, el d'una societat que s'ha vist partida per una guerra civil i una nova diàspora.