Quan Annie Ernaux revisa la seva vida, la primera parada es produeix en un diumenge de juny de 1952: aquell dia el seu pare va intentar matar la seva mare. Ernaux té gairebé dotze anys i aquella escena li quedarà gravada a foc. A casa ningú esmentarà els fets mai més —la fúria desfermada, els crits d'auxili, la destral—, com si no haguessin passat, com si el silenci pogués ser sanador. Però per a la petita Annie, tot va esdevenir vergonyós i la vergonya se li va ficar dins el cos, com «una manera de viure». Passats els anys Ernaux s'atreveix a parlar-ne i, finalment, a escriure sobre la seva infància. I ho fa explorant els codis de conducta d'aleshores, les notícies d'aquells dies, l'entorn social i econòmic, les diferències de classe, el pes de la religió, les fotos familiars... Tot el que aporti llum i comprensió a aquell diumenge de juny que va tacar d'indignitat la seva existència futura. Perquè «el record també és una experiència».