«Era un poble abandonat però bufó com un poble de joguina». Així arrenca el viatge a un poble perdut on, algun dia del ja-mai-més, hi van viure una colla de senyoretes immaculades amb els seus gats caçadors i no, ni un sol home. Avui el cant dels ocells ensordeix aquell qui els visita amb una benvinguda de bellesa inquietant.

La recreació de mons imaginaris perduts entre la memòria i el somni és un dels trets característics dels millors contes de Mercè Rodoreda, que arriben al seu clímax líric en el volum Viatges i flors (1980). Els «Viatges» d’aquell recull, escrits a Romanyà de la Selva mentre enllestia la novel·la Quanta, quanta guerra, ens porten les mirades de sorpresa del caminant desarrelat davant d’unes realitats sovint prou inquietants, sempre esmolades d’ironia i d’una bellesa corprenedora.