Les cròniques polítiques que Maria-Mercè Marçal va fer durant els anys 1979-1980 surten a la llum per primera vegada. Aquesta és la peça que faltava per comprendre la trajectòria intel·lectual de l'autora i la pulsió de l’independentisme i el feminisme en aquesta decisiva cruïlla històrica. «Contra tot mite fundacional», ens diu David Fernàndez, «aquells anys no van ser un camí de roses sinó un estrany rosari de l’aurora».

Maggie Chascarrillo es una joven chicana cuya historia comienza a principios de los 80, durante la eclosión del punk como revulsivo al rock mustio y anquilosado que imperaba en el panorama. Nuestra quinceañera se ve de pronto conectando plenamente con la anarquía, la vitalidad y el idealismo de la movida hardcore, gracias a la cual conoce y se hace amiga de Hopey Grass, otra punkie antiautoritaria. Entre ambas se establecerá una relación temperamental y tumultuosa. A través de sus vivencias conjuntas e individuales, asistiremos a su proceso de madurez como mujeres.

En una época de aceleración tecnológica, ¿es posible reimaginar el potencial emancipador de los feminismos? ¿Cómo podrían reconfigurarse las políticas de género cuando las fronteras entre lo humano y lo no humano, la cultura y la naturaleza, el hombre y la mujer se vuelven cada vez más borrosas?

Si ets una adolescent grassoneta, t’has de masturbar amb discreció per no despertar el teu germà petit, vius a Wolverhampton, pertanys a una família nombrosa amb una economia precària, tens un pare bevedor amb aspiracions mai satisfetes de triomfar en el món de la música i una mare depressiva, la vida pot ser una merda. Si per a més inri fas el ridícul a la televisió local llegint un poema, ha arribat el moment de prendre mesures dràstiques.