Buit
No sé si us han explicat mai cap història amb una branca per protagonista. Normalment les branques tenen un paper molt discret als contes, però un dia nhi va haver una que va decidir trencar amb tot, començant pel tronc que la sostenia: crec!, es va desprendre de larbre i va començar el seu camí. Vivia a la Vall del Silenci.
Nuestra hermana aguafiestas es una de las obras más audaces,"modernas", visionarias y radicales que han surgido de África en la época de las ostindependencias. O quizá la más. Publicada a finales de los años setenta, el texto de Aidoo resuena de principio a fin con tonos de profecía apocalíptica en nuestros oídos contemporáneos. En ningún momento la autora se deja deslumbrar por "los soles de las independencias", esa ola de optimismo sobre el futuro del continente africano que recorrió el mundo entero en la era de las descolonizaciones.
Entre junio y agosto de 1959, montado en un Fiat 1100, Pasolini recorre «la larga carretera de arena» de Ventimiglia hasta Palmi y de allí, «presa de una especie de obsesión deliciosa», llega hasta el municipio más al sur de Sicilia para luego volver a remontar la costa oriental y llegar a Trieste. En La Spezia, desde donde sale hacia San Terenzo y Lerici, siente que está a punto de empezar uno de los domingos más bonitos de su vida. En Livorno no dejaría nunca «el enorme litoral lleno de jóvenes y marineros libres y felices».
Una suïcida aficionada al sexe i a la vida improductiva se salva quan ha d´ocupar-se d´una nena: aquesta és la trama de PERMAGEL, primera part d´una trilogia sobre la vida d´una dona contemporània. Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l´heroïna del llibre: una manera de preservar la part tovíssima que hi ha dins d´una persona en formació...
Alex Bleach, ángel caído del rock francés, ha muerto de una sobredosis en la bañera de un hotel. Toda una desgracia para sus fans, pero sobre todo para Vernon Subutex, antiguo vendedor de discos cincuentón que aún conserva el magnetismo de antaño. Bleach no era un simple amigo, era la persona que le pagaba el alquiler, y su muerte ha arrojado a Vernon a la precariedad. Sin trabajo, sin dinero, sin familia y sin techo, la vida de Vernon parece abocada a una espiral de desgracias.
L’Offred viu a la República de Galaad, un règim totalitari i teocràtic basat en el control del cos femení per part del govern. En un futur no gaire llunyà assolat per una natalitat en declivi, les dones fèrtils com ella només tenen una missió a la vida: garantir la descendència de l’elit dominant. El seu relat descarnat—a estones fred i irònic, d’altres vehement—desvelarà les tenebres d’una societat que es pretén virtuosa i ens demostrarà que ni l’estat més repressor pot contenir el desig de llibertat.
A cent anys de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, el col·lectiu d’escriptors Wu Ming presenta un relat diferent del conflicte, i ho fa per mitjà de quatre mirades: el jove ceballot Adelmo, que s’hi enrola voluntari; el soldat que estudia com fer-se diagnosticar bogeria per fugir-ne; la noia que s’entrevista amb André Breton cercant respostes familiars, i els ideòlegs i usuaris de la tecnologia de la guerra mimètica.
Des d’antic, com una d’aquelles lleis no escrites, hi ha hagut la idea persistent de perllongar els braços, les mans i els dits de les dones en el fus de filar o de considerar-los dotats d’una traça innata per a tota mena de treballs d’agulla. També és antiga la tensió entre obediència i rebuig.
Passamaneria és un recull de textos breus basats en els ressons d’aquella obligació remota. Cadascun d’ells s’atura en algun replec d’un univers que desapareix i, juxtaposats, poden semblar un enfilall d’objectes, eines, coneixements pràctics, llocs i paraules en liquidació.
Hi ha una nit immensa i sense estructura. Però s'apostrofa amb el nostre cor. És mitja tarda, fa bon temps, el pare va arremangat. A fora borda un gos, els oms fressegen, l'aixeta del safareig degota. Se senten els cops del meu germà, feineja al taller del pati. La mare és a baix, atenent la botiga o més aviat esperant el primer client de la tarda. La casa fa olor de treball, de menjar fred. Una certa olor de terra, de tomàquet penjat, de patates sobre la palla, d'absència.
El meu primer llibre va ser una sonora campanda, i em va faltar temps per deixar la fàbrica on treballava des de feia catorze anys. Em vaig fer escriptor. De llavors ença, he passejat molt, he observat la gent, he escoltat la ràdio, he llegit i presentat alguns lllibres, però, sobretot, he fet de mestressa de casa i he tingut cura dels meus fills. El que he fet menys és escriure. En tot aquest temps, només m'han sortit dues novel·letes anèmiques (pel que fa a l'extesió), algun conte, i aquesta mena de dietari de companyies i soledats.
Los catorce relatos que integran este volumen de Saroyan comparten la voz intensa y poética de Aram Garoghlanian, un despierto muchacho norteamericano de familia armenia que extrae de cada experiencia su propia lección vital. Aram recuerda su infancia y adolescencia en Fresno, California, y en sus historias, de índole iniciática, dibuja un paisaje realista de matices líricos habitado por personajes de lo más pintoresco.
Katherine Mansfield (Wellington, Nova Zelanda, 1888 - Fontainebleau, França, 1923) va ser una dona
lliure i anticonvencional, dotada d’una sensibilitat finíssima, que es va revelar com un dels més grans
talents narratius de la seva època, malgrat morir als 34 anys. Els seus contes van saber captar la subtilesa
del comportament humà i van obrir una via que han seguit tants escriptors i escriptores del segle
XX. Mercè Rodoreda en va reconèixer el mestratge, com Hemingway, Salinger i Cheever. Aquest volum
Homer Macauley trabaja como mensajero para una compañía de telégrafos y se convierte en testigo de la vida cotidiana de los habitantes de Ithaca, una pequeña población del valle de San Joaquin, en California, que ve como muchos de sus soldados, en plena Segunda Guerra Mundial, no regresan del frente. Cada telegrama que entrega es el nuevo anuncio de una nueva víctima, una ventana que se cierra en el entorno familiar del desaparecido y, a la vez, un paso más en su conocimiento del mundo y del comportamiento humano.
Thomas Tracy tenía un amigo imaginario; un tigre que en realidad era una pantera negra. Su tigre le acompañaba allí donde iba y sólo él podía verlo. Un día, durante la hora de la comida, Thomas se enamoró perdidamente de Laura Luthy, una bella chica que llevaba un precioso vestido amarillo, pero su romance acabó de manera abrupta y Thomas se marchó a California. Varios años después decidió volver a Nueva York y, al caminar por la Quinta Avenida hacia la catedral de San Patricio, Thomas se dio cuenta de que el tigre era real.
Màrius Serra, en el pròleg d'Al·lolàlia, escriu: "Una cultura tan abocada a l'obsessió lingüística, que ha estat capaç de transformar en best-seller una obra erudita com el Diccionari Etimològic de Joan Coromines, no pot negligir que un poeta dotat es dediqui a amanyagar els mots per buscar-los les pessigolles." Però Al·lolàlia no és un mer divertiment, com tants altres hi ha, basat en l'etimologia curiosa i especulativa; Pau Riba transforma els jocs de paraules en una màquina de pensar.
El joven audaz sobre el trapecio volante es el primer volumen de relatos que publicó Saroyan, en 1934, y que le valió el reconocimiento unánime de los lectores y de la crítica. Las historias, independientes entre sí, pueden sin embargo leerse como capítulos de una gran historia universal sobre el hombre como amalgama de sentimientos, preocupaciones y miserias elevadas a la enésima potencia y esparcidas por todo el planeta.
Un actor que sempre fa el paper de dolent. Un treballador del metro que guixa parets de les estacions. El líder d’una secta que no pot viure sense la música d’Abba. Qui no es mou per la corda fluixa? Qui pot assegurar que no camina per una capa de gel molt prima que es pot trencar en qualsevol moment? Els protagonistes dels divuit contes d’aquest recull es belluguen sempre en aquesta fragilitat.
Si amb el foc del seu incipient primer queixal del (poc) seny, Pau Riba va dedicar a la seva mare, Mercè Romeva, la rabiüda cançó «Mareta bufona», tot criticant aquell seu esperit naïf i rialler per sobre de totes les coses, en aquell primer "Dioptria" del qual han dit que és «una crítica ferotge a l’esperit petitburgès i a la família cristianoprogressista», és mentre acompanya la mare en els seus darrers anys que s’hi retroba i reconeix en aquell mateix esperit naïf i en el seu viure rialler totes les virtuts del món.
Més de vint anys després del Simposi Internacional de Literatura Pornogràfica i Obrera a la Universitat de Barcelona, Xavi troba una novel·la d’un altre dels estudiants assistents. L’obra segueix, aparentment, les conclusions que es van plasmar en aquell Simposi, la influència de la pornografia en les relacions socials. Però va més enllà: presenta uns personatges en el trànsit a la maduresa que reflexionen sobre com l’hegemonia cultural els condiciona la vida.
L’ofici narra el llarg camí de l’obra inèdita fins a la publicació. Consta de dues parts: El llibre invisible i El diari invisible. Des de ben jove Dovlatov sabia que hauria de triar entre l’entusiasme soviètic i el silenci. Però no ho va acceptar mai. No volia renunciar al seu dret a publicar. I als trenta-set anys, va decidir marxar de l’URSS. Un cop instal·lat als Estats Units, va aconseguir finalment publicar la seva primera obra.
Una profunda amistad nace entre dos jóvenes, Bamba y Yacou, en el instituto y la universidad. Convertidos ya en adultos, la medicina declara estéril a Bamba, lo que confirma su incapacidad para concebir con su esposa, Akouba, un primogénito. Ella amenaza con abandonarlo.
Bamba, dispuesto a todo para conservar a su esposa, suplica entonces a su amigo de estudios que salvar su matrimonio teniendo relaciones sexuales con Akouba. Yacou accede a la petición de su amigo.
L’ofici narra el llarg camí de l’obra inèdita fins a la publicació. Consta de dues parts: El llibre invisible i El diari invisible. Des de ben jove Dovlatov sabia que hauria de triar entre l’entusiasme soviètic i el silenci. Però no ho va acceptar mai. No volia renunciar al seu dret a publicar. I als trenta-set anys, va decidir marxar de l’URSS. Un cop instal·lat als Estats Units, va aconseguir finalment publicar la seva primera obra.
Un joven viaja por el mundo en busca de iluminación y se enfrenta a todo tipo de experiencias, no siempre agradables; una estudiante de origen indio seduce a un profesor buscando una salida desesperada a la situación de su familia; un poeta fracasado que ha encontrado trabajo en la editorial de un antiguo pornógrafo acaba dejándose arrastrar por la tentación del dinero y la América del pelotazo; un sexólogo tiene un perturbador encuentro sexual en una selva remota; un matrimonio que empezó por conveniencia acaba en desastre; un músico que toca el clavicordio se enfrenta a la dificultad de c
Paper de vidre és un portal (paperdevidre.cat) que des del maig de 2014 publica un conte cada quinze dies. Guillem Miralles i Tina Vallès el codirigeixen amb molta dedicació i més entusiasme, com s’encaren els reptes que es fan de gust. Aquest recull és una tria del que s’hi ha publicat durant els primers quatre anys.
En Padrón hay una casa humilde cuyo nombre es grato al espíritu: La Huerta de la Paz. Allí una niña enfermiza aprende a andar sobre las piedras viejas del jardín y pasa horas contemplando los aleteos de las mariposas sobre las dalias. Frente a su colegio está el cementerio de Adina, donde la pequeña se entretiene deletreando los epitafios en los días de sol.
Quim/Quima arriba a la Barcelona de l’any 1000 per encetar els seus estudis. A partir d’aleshores viurà diferents períodes de la història catalana, tot canviant de condició sexual. Acompanya Jaume I en la conquesta de les Balears com a cavaller, és l’amant d’un bandoler del segle xv, participa en la defensa de la ciutat el 1714, s’exilia a Amèrica com a colona i exerceix de fotògraf a la Barcelona dels anys trenta. Quim/Quima viurà, fins al segle xx, un cúmul d’aventures que la duen a adoptar una perspectiva trista de la condició humana.
Algunos autores, algunas autoras, se convierten, con el paso del tiempo, solamente en «expectativa»: lo que podrían haber llegado a ser; poco más. Rita Indiana demostró ya con La mucama de Omicunlé que podía y sabía cumplir las promesas hechas en la torrencial, apabullante y adictiva (sumaríamos aún más adjetivos) Papi, su primer gran texto. ¿Sería posible ir más allá? ¿Hacia dónde se dirigiría su poderosa narrativa?
Teresa Pàmies i Bertran, reconeguda escriptora catalana, activista política membre del PSUC, després de la Guerra Civil s'exilià a París, on visqué en primera persona els fets de Maig de 1968. Si vas a París, papá... narra el dia a dia de dos mesos convulsos que van sacsejar París, l'Estat francès en la seva totalitat, i bona part de les societats del continent europeu.
En el centenario del nacimiento de Violeta Parra, y en el quincuagésimo aniversario de su muerte, Lumen publica la primera biografía completa de la cantante y poeta chilena. Un libro indispensable que desmitifica al personaje para hacer comparecer a la persona, a la mujer atrevida, iracunda, pero sobre todo al genio inigualable de Violeta Parra.
