No sé si us han explicat mai cap història amb una branca per protagonista. Normalment les branques tenen un paper molt discret als contes, però un dia nhi va haver una que va decidir trencar amb tot, començant pel tronc que la sostenia: crec!, es va desprendre de larbre i va començar el seu camí. Vivia a la Vall del Silenci.

Entre junio y agosto de 1959, montado en un Fiat 1100, Pasolini recorre «la larga carretera de arena» de Ventimiglia hasta Palmi y de allí, «presa de una especie de obsesión deliciosa», llega hasta el municipio más al sur de Sicilia para luego volver a remontar la costa oriental y llegar a Trieste. En La Spezia, desde donde sale hacia San Terenzo y Lerici, siente que está a punto de empezar uno de los domingos más bonitos de su vida. En Livorno no dejaría nunca «el enorme litoral lleno de jóvenes y marineros libres y felices».

Alex Bleach, ángel caído del rock francés, ha muerto de una sobredosis en la bañera de un hotel. Toda una desgracia para sus fans, pero sobre todo para Vernon Subutex, antiguo vendedor de discos cincuentón que aún conserva el magnetismo de antaño. Bleach no era un simple amigo, era la persona que le pagaba el alquiler, y su muerte ha arrojado a Vernon a la precariedad. Sin trabajo, sin dinero, sin familia y sin techo, la vida de Vernon parece abocada a una espiral de desgracias.

L’Offred viu a la República de Galaad, un règim totalitari i teocràtic basat en el control del cos femení per part del govern. En un futur no gaire llunyà assolat per una natalitat en declivi, les dones fèrtils com ella només tenen una missió a la vida: garantir la descendència de l’elit dominant. El seu relat descarnat—a estones fred i irònic, d’altres vehement—desvelarà les tenebres d’una societat que es pretén virtuosa i ens demostrarà que ni l’estat més repressor pot contenir el desig de llibertat.

Des d’antic, com una d’aquelles lleis no escrites, hi ha hagut la idea persistent de perllongar els braços, les mans i els dits de les dones en el fus de filar o de considerar-los dotats d’una traça innata per a tota mena de treballs d’agulla. També és antiga la tensió entre obediència i rebuig.
Passamaneria és un recull de textos breus basats en els ressons d’aquella obligació remota. Cadascun d’ells s’atura en algun replec d’un univers que desapareix i, juxtaposats, poden semblar un enfilall d’objectes, eines, coneixements pràctics, llocs i paraules en liquidació.

El meu primer llibre va ser una sonora campanda, i em va faltar temps per deixar la fàbrica on treballava des de feia catorze anys. Em vaig fer escriptor. De llavors ença, he passejat molt, he observat la gent, he escoltat la ràdio, he llegit i presentat alguns lllibres, però, sobretot, he fet de mestressa de casa i he tingut cura dels meus fills. El que he fet menys és escriure. En tot aquest temps, només m'han sortit dues novel·letes anèmiques (pel que fa a l'extesió), algun conte, i aquesta mena de dietari de companyies i soledats.

L’ofici narra el llarg camí de l’obra inèdita fins a la publicació. Consta de dues parts: El llibre invisible i El diari invisible. Des de ben jove Dovlatov sabia que hauria de triar entre l’entusiasme soviètic i el silenci. Però no ho va acceptar mai. No volia renunciar al seu dret a publicar. I als trenta-set anys, va decidir marxar de l’URSS. Un cop instal·lat als Estats Units, va aconseguir finalment publicar la seva primera obra.

L’ofici narra el llarg camí de l’obra inèdita fins a la publicació. Consta de dues parts: El llibre invisible i El diari invisible. Des de ben jove Dovlatov sabia que hauria de triar entre l’entusiasme soviètic i el silenci. Però no ho va acceptar mai. No volia renunciar al seu dret a publicar. I als trenta-set anys, va decidir marxar de l’URSS. Un cop instal·lat als Estats Units, va aconseguir finalment publicar la seva primera obra.