Buit
«El Gran Libro de los Gatos» es la antología de literatura felina más completa que existe en el mundo. Este volumen recoge cuarenta y dos piezas largas y doscientos cincuenta pasajes gatunos: poemas, cuentos, ensayos y extractos de novelas con los gatos como figuras centrales o secundarios de gran relevancia.
Anterior a Un món feliç d’Aldous Huxley i a 1984 de George Orwell, obres sobre les quals va exercir una clara influència, Nosaltres va estar prohibit a la Unió Soviètica durant més de seixanta anys, considerat un llibre ideològicament reprovable. S’hi narra la història de D-503, un enginyer fidel a l’Estat Únic que veu pertorbada la seva vida lògica i ordenada per l’aparició d’una noia difícil de computar. Zamiatin utilitza una trama d’aventures per endinsar-se en una societat regida per un sistema matemàtic perfecte, on els edificis són de vidre i les Taules Horàries, iguals per a tothom.
La protagonista de Listas, guapas, limpias está en la piscina con su amiga de infancia Yaiza. Es el principio de sus vacaciones en el barrio obrero de Barcelona en el que se ha criado. Aunque lo que le gustaría sería quedarse con su amiga hablando de música, cuerpos y chicos, la situación familiar a la que se enfrenta hará que sus vacaciones sean menos llevaderas.
Queixals trencats a destemps, un exmarit a qui cal cuidar, uns veïns ressorgits de les flames, l'extirpació d'un mioma, l'espera del retorn d'un desaparegut. Els personatges d'aquests relats es troben en aquell moment d'inflexió on sembla que tot està a punt d'esmicolar-se, quan la rutina s'ensorra i s'intensifica el diàleg entre l'emoció i la raó. Sense concessions ni filtres, l'autora observa la línia que separa l'amor del dolor, una frontera gairebé imperceptible que determina les accions dels que decideixen ser fidels a ells mateixos encara que sigui contra la moral establerta.
Quan la Meki creu haver-se quedat embarassada, inicia una cadena de correus electrònics amb la seva mare. Les incerteses es tornen preguntes i aquestes reflexions íntimes i descarnades. O més encara, es converteixen en l’oportunitat d’alleugerir-se d’una criança plena d’obstacles i mines. I amb unes arrels a milers de quilòmetres de distància.
La petita Alice Hart, angoixada per un pare violent i desequilibrat, crema el cobert de casa. Òrfena després de l?incident, anirà a viure amb la seva àvia June, fins aleshores una dona totalment desconeguda per a ella, a la granja de flors que regenta i on dona refugi a altres dones que, com l'Alice, necessitaven ajuda. Dones fortes que es tenen les unes a les altres. Els silencis, les veritats del passat i la protecció i l'ajuda d'aquestes dones que seran les claus de la vida de l'Alice.
La gran obra de Ugrešic es una incomparable aventura autoficcional que sumerge al lector en un laberinto literario para reivindicar el poder de los relatos. Todo un artefacto complejo y oscuro que conjuga pasión, humor y erudición, de la mano de una de las voces más importantes del panorama europeo actual.
Negra la brisa lluent ens transporta a bord del vaixell Argo en una travessia brutal pel mar Negre per oferir-nos una oda lírica a la ràbia i a la llibertat d’una de les figures més dures i monstruoses que ens ha arribat del món clàssic, Medea, que viatja amb Jàson, els argonautes i el velló d’or. Amb una prosa poètica i elèctrica, Vann ens mostra el costat més íntim i visceral d’aquesta princesa i sacerdotessa ferotge perseguida per la tragèdia.
Quan en Bekman coneix la Sofia, s’adona de seguida que estan fets l’un per a l’altre: l’afinitat que comparteixen confereix a la seva vida una dimensió idíl·lica, gairebé irreal, com de conte. En Bekman és, a més, escriptor, i tot just ara treballa en la novel·la que l’ha de consagrar, tot i que sembla haver-la deixat de banda, cada cop més lliurat a la nova relació. I és que estimar, amb tots els seus matisos, té el mateix potencial creatiu que l’escriptura, i l’enamorat pot estar temptat, com en Bekman, de conjurar l’ésser estimat, d’esdevenir l’artífex de la seva pròpia felicitat.
Austria, casi en la frontera con Yugoslavia. Arroyos, valles, prados… Un mundo rural, campesino, que se expresa en esloveno y apenas se defiende en alemán. La voz de una niña, una joven, una mujer (el tiempo pasa por estas fascinantes páginas) nos habla de un modo estremecedor pero también poético y familiar. Un padre y un abuelo partisanos que luchan contra los nazis, una abuela que es arrestada y sobrevive al campo de concentración de Ravensbrück, una madre solitaria que huye de la realidad en su ciclomotor… Héroes anónimos, delatores, fronteras.
Una cançó sempre és molt més que una cançó. Però, d’on prové el poder de marcar-nos tan profundament? Com és capaç d’infiltrar-se en els nostres sentiments més íntims? Com aconsegueix formar part de nosaltres per sempre més? Els protagonistes d’aquestes històries estan marcats per les flamerades d’aquests interrogants. Un collage de vides que, de vegades, troben en la música raons per a tirar endavant i abordar els conflictes i les crisis dels nostres dies.
Aixa de la Cruz firma una adictiva y brutal crónica en primera persona sobre su paso a la treintena. Cambiar de idea es un giro radical en la escritura de su autora, un punto de inflexión idóneo para reflexionar sobre el paso a la edad adulta. «He tardado diez años de lecturas, y fiestas, y conversaciones con las mejores mentes de mi época en entender que el avatar de hombre es el traje nuevo del emperador [...].
En un futur llunyà, a l’Àfrica de després de l’holocaust nuclear, es du a terme el genocidi d’un poble. Els agressors, els nuru, han decidit seguir el Gran Llibre i exterminar els okeke. En un d’aquests atacs, la Najeeri ha estat violada brutalment però aconsegueix sobreviure. Vagant pel desert i amb el desig de morir, ella sola pareix a una nena amb cabells i pell del color de la sorra i, instintivament, sap que la seva filla és diferent. L’anomena Onyesonwu, que significa “Qui tem la mort?” en una antiga llengua africana.
Siri Hustvedt es posa en la pell d’una escriptora ja gran que, esperonada per la trobada d’unquadern de notes antic, evoca els records del seu primer any a Nova York, el 1978, quan acabadad’arribar de Minnesota, sola i sense ni cinc, descobreix les múltiples possibilitats que liofereix la ciutat. A més, les converses misterioses d’una veïna, la Lucy Brite, que la jove sent através de la fina paret de l’apartament, l’intriguen.
El leitmotiv de la presente recopilación de relatos son las relaciones difíciles y los momentos clave de la vida que nos ayudan a comprendernos. Dubus teje con verdadera maestría una serie de parábolas en las que, por un lado, explora la juventud, y por otro muestra una galería de adultos que intentan enfrentarse a sus debilidades.
Lilith Iyapo, una dona afroamericana a la trentena, es desperta desorientada. Recorda la pèrdua del seu marit i el seu fill, i una guerra fraticida i global que ha arrasat la vida a la Terra. També sap que, com la resta de la humanitat, ella va estar a punt de desaparèixer. Però no ha estat així. No recorda quan la van rescatar, ni qui ho va fer. Ara, sana i estàlvia, Lilith és sotmesa a llargs períodes de son induïda. Durant els pocs moments en què roman desperta, ho fa en una petita habitació sense finestres ni portes. Qui són els seus captors? Per què l'han rescatat?
“Homes i ocells és un llibre que mira. Que treu el cap per la finestra per veure què hi ha i com continua. Homes i ocells és un llibre que escolta. Que truca a les portes —de la gent, de l’escriptura— per veure què diuen i què en fan, amb el silenci i la tempesta.”
Escritura impúdicamente moderna, al ubicarse en todo momento en el ámbito de la reflexión sobre la condición humana, la obra de Mercè Rodoreda se constituye como uno de los cimientos más bien trabajados de lo que años más tarde se conocerá como el proyecto posmoderno. Sin estar incluidos en él, sus cuentos y sus novelas no dejan de predecir la situación del sujeto contemporáneo, vale decir, la de un "yo" contradictorio, frustrado y roto que ha dejado de ser, queriéndolo o sin quererlo, el centro y señor del universo.
El juny de 1969 Edicions 62 publicava en el número 59 de la col·lecció El Balancí la nova versió d’Aloma, l’única novel·la d’abans de la guerra que Mercè Rodoreda va acceptar recuperar. La faixa promocional deia: “La novel·la que consagrà Mercè Rodoreda, premi Crexells 1937, refosa en la plenitud del seu art.” Escrita a mitjan anys 30 (abril 1936) i refeta 30 anys més tard (1967-1968), en plena maduresa literària i personal, la versió revisada del 1969 és la que ella va donar per definitiva, i ha fornit generacions de lectors catalans.
El apocalipsis de la falta de conexión a internet, la espiral fatalista del retraso del metro cuando te espera una reunión importante, el terror de enloquecer con los pájaros, la necesidad de llenar los silencios, la tragicomedia de una vieja dama coqueta con incontinencia, las tribulaciones para conseguir una crema depilatoria, el descubrimiento del subtexto de Pinter, la maldición por un polvo perdido o el rubor por excitarse en un sepelio, son algunos de los cuentos breves que componen este libro de instantáneas sobre la vida barcelonesa, pero trasladables a cualquier otra ciudad europea
Quiet cobreix set anys en la vida del nostre fill Lluís Serra Pablo, àlies Llullu, que va néixer amb una greu encefalopatia que la ciència neurològica encara no ha estat capaç de definir. El Lluís és el nostre segon fill. Té unes necessitats una mica peculiars, però això només significa que estem més pendents de la seva fragilitat. A Quiet, he buscat una forma narrativa d'explicar l'ambivalent estat emocional que provoca tenir un fill que no progressa adequadament. Un estat sovint exposat als fiblons del dolor, però en el que predomina la joia i un cert embadaliment.
Dividit en 4 parts, aquest llibre interessant i útil ens ajudarà a pensar com usem el temps, per on se’ns escapa, com el podem aprofitar de la millor manera. Màrius Serra ens explica la seva experiència amb el temps, i ens posa davant dels ulls un llibre que ens servirà de mirall.
«Som el que hem menjat, pensem el que hem après, imaginem el que hem somiat i somiem el que hem viscut», afirma el narrador en un passatge de La vida normal. Es tracta de sis relats sense persona narrativa interposada, i una postil·la, en què el narrador presenta alguns dubtes, vacil·lacions i sortides que ha descobert en el procés de creació dels seus textos. «La vida normal», conclou, «és l’única vida possible i la literatura sempre en prové, tot i que al final acabi en una altra banda». Una banda on, potser, tot és possible...
La vida sentimental de les parelles té variacions infinites, potser tantes com la música. Alba Dalmau ha triat onze cançons clàssiques del jazz per formar aquest brillant repertori de sentiments, esperances, desitjos i desacords. Una parella perfecta a ulls de tothom però que és a punt de trencar-se, un matrimoni que es reenamora quan ell es jubila, parelles que són un trio —o un quartet—, l’estranya relació a distància d’una hostessa de vol i un home que té pànic a volar, una dona que vol abandonar fills i marit i no acaba de trobar mai el moment...
Sandville. Un poble qualsevol a l´interior dels Estats Units, on els habitants porten una vida senzilla, aparentment tranquil·la. Només aparentment, perquè en tot moment hi ha esclats de fúria i desamor, de desesperació i amistat, de traïció i connexió, de vida i mort. Hi ha guspires que il·luminen tota una vida. Hi ha buits que la xuclen. Hi ha freds que la congelen. El camí dels esbarzers té ànima de novel·la.
«“No guanyaran, oi?”, va demanar incrèdula la noia negra, sense ocultar el neguit que la possibilitat li produïa.
—Governar? Ni de conya. Però sí que hi ha un corrent de fons que els beneficiarà, i caldrà estar-hi atentes: el ressorgiment del nacionalisme espanyol arran de la situació de Catalunya, la pulsió autàrquica del discurs antieuropeu, i el gruix de desencís dels votants amb els conservadors i els liberals. Les xarxes socials en van plenes, de convocatòries de xerrades per anar informant i guanyar-se el suport dels cercles afins.»
Primer hi ha la tempesta i el llamp i la mort d’en Domènec, el pagès poeta. Després, la Dolceta, que no pot parar de riure mentre explica les històries de les quatre dones penjades per bruixes. La Sió, que ha de pujar tota sola la Mia i l’Hilari allà dalt a Matavaques. I les trompetes de la mort que, amb el seu barret negre i apetitós, anuncien la immutabilitat del cicle de la vida.
Venècia, Anno Domini 1569.
Un rugit sacseja la nit, el cel és vermell i cau sobre la llacuna: és l’Arsenal que crema, comença la cacera dels culpables. Un agent de la Serenissima escapa cap a l’est, perdut. Constantinoble serà el lloc d’arribada. A la cúspide del poder otomà coneixerà a Giuseppe Nasi, enemic declarat d’Europa, poderós jueu que des del Bósfor llança un desafiament al món i a dos mil·lennis d’opressió.
La filla regularment fa les maletes i se’n va, cap a un país nou on potser arribarà a sentir-se a casa. Però no: un instint l’empeny a refusar la vida sedentària. Sembla que fugi. ¿De què?
Aquesta pregunta es converteix en el seu fil d’Ariadna. A dins del laberint hi ha un pare a qui adora i el passat –aquest temps en què el pare era un nen, i un soldat, i travessava fronteres abans d’atracar en una ciutat que no seria mai seva. La ciutat on ella ha nascut.
"Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m’ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar.
