“Homes i ocells és un llibre que mira. Que treu el cap per la finestra per veure què hi ha i com continua. Homes i ocells és un llibre que escolta. Que truca a les portes —de la gent, de l’escriptura— per veure què diuen i què en fan, amb el silenci i la tempesta.”

El juny de 1969 Edicions 62 publicava en el número 59 de la col·lecció El Balancí la nova versió d’Aloma, l’única novel·la d’abans de la guerra que Mercè Rodoreda va acceptar recuperar. La faixa promocional deia: “La novel·la que consagrà Mercè Rodoreda, premi Crexells 1937, refosa en la plenitud del seu art.” Escrita a mitjan anys 30 (abril 1936) i refeta 30 anys més tard (1967-1968), en plena maduresa literària i personal, la versió revisada del 1969 és la que ella va donar per definitiva, i ha fornit generacions de lectors catalans.

Quiet cobreix set anys en la vida del nostre fill Lluís Serra Pablo, àlies Llullu, que va néixer amb una greu encefalopatia que la ciència neurològica encara no ha estat capaç de definir. El Lluís és el nostre segon fill. Té unes necessitats una mica peculiars, però això només significa que estem més pendents de la seva fragilitat. A Quiet, he buscat una forma narrativa d'explicar l'ambivalent estat emocional que provoca tenir un fill que no progressa adequadament. Un estat sovint exposat als fiblons del dolor, però en el que predomina la joia i un cert embadaliment.

«Som el que hem menjat, pensem el que hem après, imaginem el que hem somiat i somiem el que hem viscut», afirma el narrador en un passatge de La vida normal. Es tracta de sis relats sense persona narrativa interposada, i una postil·la, en què el narrador presenta alguns dubtes, vacil·lacions i sortides que ha descobert en el procés de creació dels seus textos. «La vida normal», conclou, «és l’única vida possible i la literatura sempre en prové, tot i que al final acabi en una altra banda». Una banda on, potser, tot és possible...

Sandville. Un poble qualsevol a l´interior dels Estats Units, on els habitants porten una vida senzilla, aparentment tranquil·la. Només aparentment, perquè en tot moment hi ha esclats de fúria i desamor, de desesperació i amistat, de traïció i connexió, de vida i mort. Hi ha guspires que il·luminen tota una vida. Hi ha buits que la xuclen. Hi ha freds que la congelen. El camí dels esbarzers té ànima de novel·la.