Nus baixant una escala
Ressenya
Antonina Canyelles mai no ha format part de la fila índia de la cultura catalana. Ha fet camí i obra tota sola, com ha volgut i quan ha volgut, amb criteris estrictament de sentiment personal, de creació literària. Tanta llibertat vital necessàriament s’ha de veure reflectida als seus poemes.
Els seus poemes esmolats naveguen entre la realitat i la impostura, els empeny una combinació de virtuosisme i irreverència. Perquè... quines són les intencions clandestines dels seus poemes? Poc que ho sabem. Preguntar-se pel pas dels humans per aquesta cosa més o menys abonyegada que anomenem món, potser? Com a lectors, aquesta picadura profunda ens porta a investigar-nos, a un estat d’alerta vital, de vigília personal continua.