El dimarts 3 de desembre a les 19:00h a Synusia (c/Montserrat, 136), presentarem el llibre "Un esforç més / un esfuerzo más" del col·lectiu Espai en Blanc, editat per Edicions Bellaterra. Comptarem amb la participació de Marina Garcés, Santiago López Petit i Rubén Martínez,  part del grup de persones que han contribuït a l'elaboració dels textos que conté l'edició.

"Hem fet, entre molts, aquest llibre. Després de la manifestació de l’11 de setembre de 2012 vam llançar un Pressentiment que va tenir molt ressò; feia una crida: "Catalans, un esforç més!". Aquesta crida la vam voler compartir amb els nostres amics, còmplices i interlocutors, catalans, espanyols o el que sigui, que ens és ben bé igual. Per això vam obrim la convocatòria per tal d’enviar textos breus o imatges que responguessin obertament a aquest desafiament. Al llarg d’aquests mesos n’hem rebut molts, tants que no els hem pogut posar tots en la versió en paper. També hem rebut alguns silencis i negatives significatives. Volem agrair, en qualsevol cas, l’esforç de tots aquells que han respost a la crida, perquè sentim realment que ha estat un esforç més. Cadascun dels escrits i propostes que recollim són fruit d’una veritable elaboració valenta de la bretxa oberta, elaboracions que en molts casos no han estat fàcils i que han obert buits, contrarietats i preguntes incòmodes. Cadascú, a més, ha assumit la seva posició sense buscar el consens amb la resta, fins al punt que ni tan sols aquest pròleg serà de l’acord de tots. El conjunt és rar: rar per escàs, ja que entorn d’aquesta qüestió no hi ha molts llocs on es pugui fer l’exercici de pensar lliurement sense adherir-se a aquesta o aquella posició. Rar, també, per desconjuntat: no hem volgut construir falses coherències, sinó recollir la dissonància del nostre entorn més proper (políticament i vitalment parlant). Per això és un llibre que només pot ser inacabat. Pensem que aquesta incompletesa no és una posició estètica, sinó una veritable interpel·lació en l’impasse d’allò polític. Un esforç més".

Catalans, espanyols o qui sigui... Un esforç més!

1. Un esforç més per atravessar aquest impàs en el que ens trobem. El que és políticament factible no canvia res, i les accions que podrien portar canvis realment significatius són, de moment, políticament impensables. Existeix un tall entre el destí personal i el destí col·lectiu. I, tanmateix, la gent surt al carrer en milers de ciutats d’Europa, del nord d’Àfrica, del continent americà per a cridar que "no ens representen", que "no som mercaderies en mans de polítics ni de banquers", entre tantes altres noves expressions d’una insubmissió política mundial. Hem "après la força del nombre i la implacable eficàcia d’un No just, compacte i unànime" (Pere Quart). La intel·ligència col·lectiva ha descobert que atacar el subsistema polític regit pel codi de la representació era el més eficaç per a subvertir la realitat. Fi de la delegació. Els pensadors conservadors, de dreta i d’esquerra, tremolen i, tal com van fer en els anys setanta, parlen d'”un creixement exagerat de les demandes socials", d’una "sobrecàrrega de participació". No han entès quelcom molt més senzill: en l’actualitat, i com a efecte del desbocament del capital, tot@s som potencialment antisistema.

2. Un esforç més per a què aquest despertar, per a què aquestes noves formes de politització es mostrin en el que veritablement són. Avui, la vida, la pròpia vida, s’ha convertit tant en un desafiament com en un problema comú. Cal evitar les velles dualitats paralitzants militants/no-militants, reforma/revolució... El despertar del que parlen les places no és una presa de consciència, sinó l’expressió d’un malestar que contagia la seva ràbia i, alhora, el seu desig de transformació. El poder va creure durant molt de temps que la indiferència havia dissolt els conflictes socials i que la precarització ens havia fet més covards. Però la desesperació treballa en silenci. Avui s’ha obert un buit poblat de cossos que volen viure i que estan aprenent a expressar-ho políticament. Necessitem un esforç més per a poder sostenir la paraula presa, per a mantenir obert el buit que es produeix a l’estómac quan un deixa de tenir por. El mateix buit que es va produir a les places quan en absència d’identitats (sigles, banderes...) la gent va començar a prendre la dignitat amb les seves mans i a construir allò que roman per sempre.

Pròleg