Si no fos immensa, l’obra de Delbo no tindria el poder de vèncer el rebuig que causa la sola paraula Auschwitz. Ningú desitja anar al cor de l’infern, ni tan sols remuntant les paraules d’un llibre. Cal una poesia molt exacta per transmetre, barrejada amb la imatge més clara de la brutalitat, la calidesa de la mà que t’aguanta. Perquè aquest Auschwitz no té res a veure amb la zona grisa: aquí és l’experiència de la solidaritat que parla, la solidaritat entre dones que fins i tot allà, a Auschwitz i Birkenau i Ravensbrück, tenen cura les unes de les altres. Amb una tendresa tan difícil de concebre com el deliri de violència contra què lluiten. La veu que sents de principi a fi és d’una presència tan viva que t’hi abraces per travessar la plana de la mort fins al final. I quan la veu t’abandona perquè heu sortit, et queda la sensació que allà dins hi has deixat una cosa importantíssima.

Cap de nosaltres tornarà, seguit d’Un coneixement inútil, completen el tríptic Auschwitz i després que Club Editor va encetar amb el volum La mesura dels nostres dies.

“Detinguda pels alemanys el 1942, afusellat el seu marit poc després i deportada el 1943 com a membre de la resistència francesa amb 229 dones més, primer a Auschwitz i després a Ravensbrück, Charlotte Delbo escriu tres llibres en prosa i en vers que, sense allunyar-se en cap moment dels fets que va viure, aconsegueixen que l’art entronqui directament amb la vida i que escriure poesia després sigui un acte de supervivència. Ho aconsegueixen perquè la música crua dels poemes i de la prosa de Delbo és la sonoritat d’una lluita aferrissada per posar-se del costat de la fraternitat. Així de transparent és l’impacte. Així de directe.” Blanca Llum Vidal, al Temps — La trilogia d’Auschwitz

“Una veu que va viure en primera persona l’horror i que també és una excel·lent veu narrativa, de les més agudes i colpidores, gens avesada a l’autocomplaença. “M’agrada reivindicar que no és un simple testimoni, sinó que hi ha una intenció literària. Delbo té una ambició de fer una obra conseqüent amb el que s’està explicant, sobretot després que Theodor Adorno digués que després d’Auschwitz la poesia ja no era possible.” (diu Valèria Gaillard)” Esteve Plantada al Temps – Charlotte Delbo i Émile Zola desperten consciències