Un home i una dona es coneixen al sanatori on viuen internats. Ella encara no té trenta anys i ja en fa nou que lluita contra la tuberculosi; ell, als vint-i-cinc, tot just comença el combat. Un vespre, ella entra tard a la sessió de cine amb què es distreuen els malalts i fa caure tot de cadires: “En veure’t cara a cara, ja em va fer estrany que una noia amb un tal posat de tendresa pogués fer tant soroll”, li escriu ell.

Perquè s’escriuen, gairebé cada dia. No els queda altra manera de comunicar-se durant els períodes en què han de fer repòs absolut. Una infermera els fa de cartera i la intimitat creix entre ells d’una manera fabulosa. Aïllats, s’espien per la galeria, s’observen, s’endevinen. En sis anys, la seva correspondència captura totes les irisacions de l’amor, les ombres de la malaltia, el silenci del món exterior després d’una guerra que envia a l’exili amics i parents. Gairebé sols, només el queda allò que s’ha desclòs al mateix temps que l’amor: la poesia.

Perquè la història que expliquen aquestes cartes no és una ficció, sinó la de Màrius Torres i Mahalta —la història ben real de dos amants condemnats a un suplici delectable:

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels...

Setanta-cinc anys després de la mort del poeta, aquesta conversa per carta fa reviure el món íntim que va abeurar una de les poesies més belles escrites en català. I Mercè Figueras —Mahalta— pren la paraula per primer cop.