“Vam néixer en una guerra, morirem en una altra”, diu amb serenitat un dels personatges d’aquests contes. De Stalin a Putin, la vida ha transcorregut, preciosa a escala individual, terrible a escala col·lectiva. I el vell Aleksandr Ivànovitx, nascut dins un tren l’any 41, es refugia en un vagó-llit el 2014 després que la seva ciutat hagi estat destruïda per un assaig militar. 

¿Com és que els personatges d’Óssipov són tan punyents, tan reals? Óssipov és cardiòleg en un hospital públic, la seva consulta acull una enorme varietat de persones, cadascuna amb el seu feix d’històries. Per sobre l’espatlla del metge, l’escriptor també ausculta, i escriu. En els seus relats, l’instint de fugir i rentar-se les mans del desastre xoca amb el sentiment de pertànyer a una certa família. La família dels ocells domèstics que no fan mal a ningú, que no s’han tornat cruels en contacte amb els predadors. No sempre estan preparats per afrontar les inclemències, i alguns intenten emigrar cap a una part més amable del món. 

Però no hi ha part més amable del món. Només hi ha això que en diem casa: un vagó-llit, una habitació rellogada, les golfes d’un teatre, un país cafre, tant se val, mentre hi floreixi una mica de bondat i de poesia. I mentre hi hagi un metge escriptor que sàpiga explicar-ho. A Rússia n’hi ha més d’un, de Txékhov a Óssipov. Tenen molt a veure l’un amb l’altre. Poderosos i humaníssims, el seu crit d’ocell domèstic és capaç de preservar la nostra sensibilitat de cor.