“En la fondària de la consciència del poble ara només hi creuen els que venen de vacances, la gent del lloc mira la tele. No perquè estiguin esgotats, no perquè tinguem una vida tan i tan dura, que al final no passem gana, sinó per emplenar el forat, per fer alguna cosa.”
Sovint no som prou conscients de la importància que atorguem als artefactes tecnològics en el nostre dia a dia, hi interactuem de manera natural, gairebé inconscient, sense adonar-nos de fins a quin punt en depenem, i de com ens estan canviant la manera de pensar, de sentir i de relacionar-nos.
Recull de contes que s'han anat publicant a la web de Males Herbes durant la primavera del 2020, per tal de continuar fent arribar la cultura al públic durant la COVID-19. Els autors són: Elisenda Solsona, Ruy d'Aleixo, Gemma Martí O'Toole, Ramon Mas, Ferran Garcia, Lucia Pietrelli, Antoni Munné-Jordà, Albert Pijuan, Inés Macpherson, Enric Herce, Míriam Cano i Héctor Rivadeneyra.
Teniu a les mans una dotzena nabokoviana, és a dir, tretze contes de Vladímir Nabókov. Quan Lolita el va catapultar a la fama, l’autor va començar a reunir de manera sistemàtica en diferents col·leccions de tretze contes els relats que prèviament havia publicat en revistes o volums dispersos. De cada recull, ell en deia «una dotzena de Nabókov» —en anglès remet a l’expressió a baker’s dozen, una dotzena de forner, que per tradició equival
Estío es una antología de relatos que pueden enmarcarse en la ficción climática o clifi. Van desde futuros no tan improbables en la Península hasta universos (casi) irreconocibles. Los cuentos de Estío no son optimistas, pero tampoco se abandonan a la espera del apocalipsis. En él se dibuja un Levante arrasado por un misterioso accidente, las formas de autogestión surgidas tras un nuevo diluvio o una España transformada por las nuevas políticas ecofascistas.
Primer llibre de contes que narra la vida que transcorre en un estiu calorós i plàcid, la de l'entorn rural i tranquil on sembla que mai passa res, la dels veïns que fan veure que no es coneixen però es desitgen amb passió, la de la infantesa interrompuda per la pèrdua i la malaltia, la de pares que no van saber ser fills i fills que no voldran ser pares, la dels mesos transcorreguts en ciutats que ens seran sempre alienes.
Set eren les bruixes d’Arlet fins que van trobar un ou misteriós. Que hi deu haver a dintre? El pitjor dels encanteris o el monstre més pudent? Cap de les set no es pot imaginar el que han portat al bosc d’Arlet.
Queixals trencats a destemps, un exmarit a qui cal cuidar, uns veïns ressorgits de les flames, l'extirpació d'un mioma, l'espera del retorn d'un desaparegut. Els personatges d'aquests relats es troben en aquell moment d'inflexió on sembla que tot està a punt d'esmicolar-se, quan la rutina s'ensorra i s'intensifica el diàleg entre l'emoció i la raó. Sense concessions ni filtres, l'autora observa la línia que separa l'amor del dolor, una frontera gairebé imperceptible que determina les accions dels que decideixen ser fidels a ells mateixos encara que sigui contra la moral establerta.
Homes llop, bruixes, gats negres, ratpenats, fantasmes, princeses, vampirs, dimonis, suïcides, assassins, botxins. Contes per a les nits de lluna plena és un complet inventari de la flor i nata del fantàstic terrorífic més essencial.
Manual per a dones de fer feines, un recull de contes pòstum d’una escriptora desconeguda que L’Altra va publicar el 2016, va tenir una acollida inesperada i entusiasta per part de la crítica i dels lectors, va guanyar el Premi Llibreter aquell mateix any i Lucia Berlin, que n’era l’autora, es va convertir en una de les escriptores revelació més celebrada dels últims anys.
Aquesta és l’Anita. Viu al fons del mar i en un conte de fades. La crien els llops i parla amb els ocells. I tot això sense sortir de la seva habitació. Quin és el secret de l’Anita? Els llibres. Llibres màgics com el que estàs a punt d’obrir.
Un viatge a la fantasia infantil amb la delicadesa de Wes Anderson i l’aventura de Maurice Sendak.
Un concentrat de memòria, emoció i plaer de narrar.
Imaginats o viscuts, els tretze contes d'aquest recull revelen una capacitat d'observació que confirma Sergi Pàmies com a artesà d'un estil cada vegada més depurat, en què les emocions i els detalls són protagonistes
A cent anys de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, el col·lectiu d’escriptors Wu Ming presenta un relat diferent del conflicte, i ho fa per mitjà de quatre mirades: el jove ceballot Adelmo, que s’hi enrola voluntari; el soldat que estudia com fer-se diagnosticar bogeria per fugir-ne; la noia que s’entrevista amb André Breton cercant respostes familiars, i els ideòlegs i usuaris de la tecnologia de la guerra mimètica.
Des d’antic, com una d’aquelles lleis no escrites, hi ha hagut la idea persistent de perllongar els braços, les mans i els dits de les dones en el fus de filar o de considerar-los dotats d’una traça innata per a tota mena de treballs d’agulla. També és antiga la tensió entre obediència i rebuig.
Passamaneria és un recull de textos breus basats en els ressons d’aquella obligació remota. Cadascun d’ells s’atura en algun replec d’un univers que desapareix i, juxtaposats, poden semblar un enfilall d’objectes, eines, coneixements pràctics, llocs i paraules en liquidació.
Los catorce relatos que integran este volumen de Saroyan comparten la voz intensa y poética de Aram Garoghlanian, un despierto muchacho norteamericano de familia armenia que extrae de cada experiencia su propia lección vital. Aram recuerda su infancia y adolescencia en Fresno, California, y en sus historias, de índole iniciática, dibuja un paisaje realista de matices líricos habitado por personajes de lo más pintoresco.
Paper de vidre és un portal (paperdevidre.cat) que des del maig de 2014 publica un conte cada quinze dies. Guillem Miralles i Tina Vallès el codirigeixen amb molta dedicació i més entusiasme, com s’encaren els reptes que es fan de gust. Aquest recull és una tria del que s’hi ha publicat durant els primers quatre anys.
Els contes reunits en aquest volum són els últims que va escriure Caterina Albert durant el bienni 1948-1949. Temps de desnazificació a tot Europa, també en territori franquista: el règim ha de renunciar a certes brutalitats i autoritza la publicació d’algun llibre català, amb comptagotes i a condició que sigui del tot inofensiu. ¿Com sospitar d’una venerable autora supervivent del segle XIX que encara firma amb pseudònim masculí?
Aquest llibre va de vells. Sense embuts i al natural: ni jaies, ni avis, ni ancians, sinó homes i dones en aquesta etapa de la vida en què tot es gira com un mitjó. La imparable tercera edat, no pas com la pinten les companyies d’assegurances sinó tal com és als carrers i a les cases.
Cuentos de fantasmas de escritoras victorianas eminentes
Veinte cuentos de fantasmas escritos por algunas de las maestras victorianas del relato escalofriante. Un regalo perfecto para Navidad y para leer al amor de la lumbre.
Escriure la infantesa, llegir-la, és aferrar-nos a l'única possibilitat de recuperar-la. Les nenes i nens que protagonitzen aquestes narracions són veus que contemplen, interroguen, trien, són arrossegades pel mal, el desig, la solitud, la foscor interior. Petits herois enormes que corren plens de vida i desesperació cap a la rialla, la crueltat, la tendresa, l'engany. Belles criatures que habiten i exploren consciències noves. Nens, éssers que reneixen a cada instant.
Quemar las naves reúne todos los libros de relatos de Angela Carter –Fuegos artificiales, La cámara sangrienta, Venus negra y Fantasmas americanos y maravillas del Viejo Mundo, además de los relatos tempranos e inéditos– y supone una ocasión inmejorable para descubrir y celebrar a una escritora de su magnitud, una prosista virtuosa, inteligente, barroca, imaginativa, irreverente, siempre fascinante.
El Club de los Poetas Hiperviolentos es una colección de trece cuentos, el último de los cuales da título a la obra. Acompañados de un Anexo para fanáticos, deambulan por estas páginas personajes marcados por su incapacidad para el olvido, su miedo al fracaso y su pasión, a veces insana, por la literatura.
Manual per a dones de fer feines es una tria dels millors contes de Lucia Berlin. Els relats, sempre autobiografics, constitueixen un retrat de les angoixes de l'autora, que va tenir una vida convulsa i complicada, i que es descrivia a ella mateixa com a"alcoholica, neurotica i fragil".
Arriba un moment que ens cau la bena dels ulls. Ens adonem que l’emperador anava nu i a més era un lladre. Però aquesta revelació deixa a l’ombra altres mitges veritats. Al voltant hi ha més farsants. I correm el perill d’anar-ho oblidant tot i recular fins a la casella inicial. La literatura pot contribuir a la gran confusió, però també ens pot ajudar a revisar alguns plantejaments i esmolar la mirada.
És Viladelsac una novel·la? O és potser un conte de fades a l’empordanesa? En aquesta obra lluminosa, sintètica i vital, l’autor fa un nou pas endavant en la seva singular trajectòria literària i narra el viatge iniciàtic d’un nen que abandona la gran ciutat per viure en un poble ––Viladelsac–– que li canviarà la vida.
La seixantena de contes d'aquest llibre són un retaule tragicòmic i truculent de la condició humana, una sàtira fatalista i despietada sobre el destí de la humanitat. Una obra colorista i naïf plena a vessar de mainada inquietant, pallassos decadents, adults infantilitzants, animals de tota mena ―salvatges, domesticats, de peluix― ,gegants tristos, esquelets buits, laberints i alguna princesa. Una proposta divertida, grotesca i essencial, apta per als amants de la bona literatura.
La ment humana és un lloc estrany, un paisatge confús on és molt fàcil perdre’s, i encaramés quan, per algun motiu, el seu funcionament s’allunya de la «normalitat». Drogues, senectut, esquizofrènia, mons virtuals, percepcions extrasensorials, deliris, obsessions i síndromes diverses s’escampen per les pàgines dels deu relats que conformen Estats alterats de la ment. Un recull de contes que transita entre la bogeria i l’al·lucinació, per demostrar-nos la facilitat amb què podem esborrar la frontera entre allò que és real i allò que no ho és.
Aquest volum de contes recopilats per l’autora, que va ser finalista dels premis National Book Award (1994) i Pulitzer (1995), configura un fresc magnífic de la vida en una gran ciutat narrat a través d’una àcida mirada femenina dins d’un territori fins llavors reservat als homes.
Corre, pare, corre! és un recull de contes que giren a l’entorn del pare absent o que ha dimitit de la seva funció, des del pare que corre, com en el conte que dóna títol al recull, fins al que apareix per sorpresa a casa amb una bossa de mandarines. A la tradició coreana, la figura del pare té un paper molt important: és el centre de la família en una societat extremament patriarcal. Què passa, doncs, quan falta aquest pilar? Què els passa als fills quan els pares no fan de pares?
L’abril de 2017 farà 100 anys del naixement de Josep Palau i Fabre, personatge carismàtic, alquimista de la poesia, gran picassià i teòric de l’art. A principis dels anys vuitanta es va donar a conèixer com a narrador amb dos llibres que ara reunim en un sol volum –Contes despullats i La tesi doctoral del diable–. El volum actual ofereix una ocasió única per aproximarse a l’univers del gran Palau i Fabre.
