Els contes reunits en aquest volum són els últims que va escriure Caterina Albert durant el bienni 1948-1949. Temps de desnazificació a tot Europa, també en territori franquista: el règim ha de renunciar a certes brutalitats i autoritza la publicació d’algun llibre català, amb comptagotes i a condició que sigui del tot inofensiu. ¿Com sospitar d’una venerable autora supervivent del segle XIX que encara firma amb pseudònim masculí? 

Caterina Albert havia assistit a tota mena de guerres, revolucions i reaccions. El seu personatge oficial pretenia escriure per passar l’estona i rebia les visites sense sortir del llit, com un Josep Pla en camisó de randes. Però les dues col·leccions de relats que publica el 1950 i 1951 fan el mateix que La infanticida mig segle enrere: desafiar la moral imperant i posar el dit ben bé al mig de la llaga. 

Entre la fauna humana que pobla Jubileu i Vida mòlta hi ha un trinxeraire anomenat el Roig acompanyat d’un gos que es diu Lenín, un ¡burgeset que s’ha enriquit durant el primofranquisme explotant la desgràcia dels altres, dos senyors que discuteixen de la fi de la supremacia masculina, tot d’homes i dones que viuen el matrimoni com una forma d’esclavitud… “La més bella i decorativa de les teories no pot res contra la realitat dels actes”, fa dir Víctor Català a un dels seus personatges, i d’això tracten els seus contes: “Jo vinc del fet viu, no del fet mort; per arribar aquí no he travessat la serena quietesa de l’arxiu, sinó l’agitació tumultuosa del carrer”. ¿Inofensiva, la Víctor? Tu diràs. Per això li dediquem quatre volums que acolliran tots els seus contes, començant pels darrers, de quan tenia vuitanta anys i mirava el món més fresca que una rosa.