“Carretera gris / despullada ànima. / Cabina alta.” (p. 11/ 96)

“Tendresa crua / soledat esquerdada / mapes, mirada.” (p. 15)

“París, Brussel·les / a qualsevol lloc niré / que no tinc peles.”

“Londres, Nova York / Hong Kong, Juià, Viena / Paris, Helena.” (p. 29)

“Tot el món és meu. / Amb una mà toco el zel, / amb l’altra el cel.” (p. 86)

“Tu, passatgera / puja al meu camió / solitud meva.” (p. 89)

L’obra recull un parell de centenars d’haikús, la famosa estrofa japonesa de tres versos que suma 17 síl·labes (5 + 7 + 5), que la genialitat de Dolors Miquel dedica, amb total simpatia i compassió, a la figura del traginer modern, el conductor de camions, tot i que, tal com explica, mai no ha pujat a cap cabina.

L’autora repassa les diferents facetes de l’ofici, i la bellesa guaita a cada imatge i a cada perspectiva, en general ben entenedores.

Com que provinc d’una nissaga de camioners, m’he sensibilitzat, i de vegades emocionat amb aquests poemes, per altra banda, com sol esdevenir quan llig, o atenc, la poesia de Dolors Miquel.

El llibre està graciosament il·lustrat amb minúsculs camionets i tràilers, i porta 2 epílegs, un d’Enric Casasses i l’altre d’Orlando Guillén que el complementen.

Com que tal dia com avui, 18 de juliol, és el natalici de la poeta, m’ha vingut bé recordar que per sant Josep, li vaig regalar un exemplar, dedicat de mà de l’autora, al meu germà Josep Xavier, que és camioner de raça.