La Gaia neix en una família pobra ofegada de problemes: la mare, l’Antònia, és una dona lluitadora i orgullosa, de caràcter fort i intransigent, que té cura tota sola del marit discapacitat i dels quatre fills, el primer dels quals va tenir quan era tot just una adolescent. És una mare omnipresent, dominant i implacable, i ensenya els fills a lluitar i a no tirar mai la tovallola, a anar sempre amb el cap ben alt i no abaixar la guàrdia. Així creix la Gaia, pèl-roja i rabïuda com la mare, desconfiada i sovint cruel, saltant d’un pis a un altre i enfrontant-se cada dia a un món que no té res per oferir-li ni l’acceptarà mai. L’aigua del llac no és mai dolça és una novel·la d’iniciació colpidora i dura, plena de ràbia, violència i bellesa, narrada amb una prosa elegant i precisa i una llengua acurada, sovint poètica i profundament sensible.

«L’aigua del llac no és mai dolça és combustible, alimentat per la pobresa i la humiliació, que esclata en flames i fa que la novel·la de Caminito sigui inoblidable: a través d’una escriptura refinada, que s’ha empassat fragments de moltes vides i fa d’aquest llibre una novel·la excepcional. Caminito ens ofereix els retrats de dues dones pèl-rojes que traspassen els límits de la crueltat i el desig de redempció. I arrossega el lector davant del llac, com si fos un mirall màgic penjat a la paret», Sabina Minardi, L’Espresso.

«És impossible no submergir-se i deixar-se endur per aquesta novel·la d’una elegància i una maduresa extraordinàries», Nadia Terranova, autora d’Adeu fantasmes