Som a Copenhaguen l’any 1968. La Lise, autora de llibres infantils, casada i amb tres criatures, comença a sentir-se assetjada per cares sense cos i veus estranyes. Està convençuda que el seu marit, que li és infidel, la deixarà, i que hi ha gent que conspira per fer-li mal. I, sobretot, té por de no ser capaç de tornar a escriure mai més.
Un pueblo aislado en las montañas; un joven de fuerza sobrehumana con un don para sanar a los animales; una niña que aparece de la nada y que desata todos los rumores en un valle en el que todavía resuenan antiguas leyendas y misterios. Pocos elementos le bastan a Violaine Bérot para trenzar esta inolvidable historia a medio camino entre la novela negra y la fábula.
La Mélanie, que va créixer en el culte als realities, només té una idea fixa al cap: fer-se famosa. Però la seva única aparició en un xou televisiu és un fracàs. Anys després, ja mare de família, crea a YouTube el canal Happy Récré, on exhibeix el dia a dia dels seus dos fills. Ben aviat la segueixen milions de subscriptors, que li fan likes i comenten tots els seus moviments. La vida de la Clara, en canvi, ha estat marcada per la pèrdua brutal dels pares, fins i tot ara que s’acaba d’incorporar a la Brigada Criminal.
La Gaia neix en una família pobra ofegada de problemes: la mare, l’Antònia, és una dona lluitadora i orgullosa, de caràcter fort i intransigent, que té cura tota sola del marit discapacitat i dels quatre fills, el primer dels quals va tenir quan era tot just una adolescent. És una mare omnipresent, dominant i implacable, i ensenya els fills a lluitar i a no tirar mai la tovallola, a anar sempre amb el cap ben alt i no abaixar la guàrdia.
Valentine, una adolescente problemática que vive en el seno de una familia acomodada en París, ha desaparecido de camino a la escuela. Para encontrarla, su abuela contrata a una detective privada sin experiencia llamada Lucie Toledo, quien iniciará la desesperada búsqueda en compañía de La Hiena, una magnética investigadora que sigue métodos poco ortodoxos y que fascina e intimida a Lucie a partes iguales.
Ànimes valentes que s enfronten a la injustícia, els nostres haiducs viuen als boscos sota les ordres de la capitana Floarea Codrilor, lliure com el vent i bella com el dia, i saben que la vida és lluitar, estimar, somiar i patir. Asseguts a la vora del foc, ens expliquen cadascun la seva història. Panait Istrati, rodamon i rondallaire fascinador, et fa viure les seves novel les com si fossis un més dels seus haiducs.
En aquesta narració directa i vibrant, Annie Ernaux fa la crònica d’un enamorament apassionat a tocar dels cinquanta anys. I ho fa, com és habitual en ella, capbussant-se en els seus records i relatant-los amb total transparència, servint-se d’una escriptura sòbria i precisa. Al llarg d’una colla de mesos no farà altra cosa que esperar, a casa, les trucades d’A., un diplomàtic de l’Est amb una retirada a Alain Delon, amb el qual torna a sentir aquella follia emocional, física i intel·lectual que anomenem passió, en el seu estat més simple i pur.
“Quina gran novel·la. Meravellosament escrita. M’ha entusiasmat”, Max Porter
“Una novel·la atrevida, plena de passió, saviesa i màgia”, Sarah Waters
Un relat que explora una de les emocions més impredictibles: l’amor no correspost
La petita comunitat jueva de Kreskol ha viscut aïllada de la resta del món durant dècades. No ha patit la barbàrie de l’Holocaust ni la Guerra Freda, però tampoc ha gaudit de les comoditats dels avenços tecnològics com l’electricitat o els cotxes. Fins que, un dia, la Pesha Lindauer s’escapa bosc enllà després d’un divorci amarg i violent. La seva fugida provoca el pànic dels rabins del poble, que no tenen altre remei que enviar en Yankel Lewinkopf, un capsigrany entranyable, a alertar les autoritats de Polònia.
L’Imogen i l’Anthea, dues germanes, treballen juntes a Pure, una agència creativa. L’Anthea s’enamora d’una artista de la protesta que respon al nom d’Ifisol, les pintades gegantines de la qual —distribuïdes per tota la ciutat i carregades d’insults a Pure— s’han convertit en el flagell de l’empresa. Quan l’Anthea i l’Ifisol es troben, l’atracció és inevitable.
Els no diaris de la gran escriptora italiana La solitud de la infància i l?estupor de la vellesa, les pel·lícules vistes i els llibres llegits, la feina, la música lírica, la política, creure o no creure en Déu: els breus assajos recollits en aquest volum s?assemblen a les pàgines d?aquell diari que Natalia Ginzburg afirmava que mai no havia estat capaç d?escriure. Certament, són textos propers, per afinitat temàtica i saviesa en la narració, a Lèxic familiar, i, com en qualsevol obra de Natalia Ginzburg, són inseparables de la vocació de la narració del si.
Teorema es la inexorable descripción de la conducta y de los conflictos de una familia burguesa en un momento de crisis y, al mismo tiempo, una parábola acerca de la irrupción de lo religioso en el orden familiar y de sus demoledoras consecuencias, que se desatan a partir de la visita de un enigmático joven. Este establecerá una irresistible conexión sexual e intelectual con todos los componentes de la familia, a través de la cual cada uno de ellos tomará conciencia de su más íntima naturaleza.
Juny del 1935. Un aviador italià de vint-i-tres anys, a qui diuen Mosquit perquè aterra en qualsevol lloc i és silenciós, arriba a l’Àfrica en missió secreta. Abans de descobrir quines tasques li encomanarà l’exèrcit ja s’adona que ha anat a parar a un territori màgic on l’esperen l’insòlit i la meravella. De seguida coneix un seguit de personatges tan característics i entranyables com ell: per començar, el capità Beba Mondio, savi i melancòlic, en Pappamondo, un papagai verd, groc i vermell que parla i té ulls de robí, i una esclava preciosa, la Tsahai.
Quan el pare Gabriel va a beneir el cos d’una difunta a l’asil, troba unes llibretes amagades sota el seu vestit. Així coneix la història de la Rose, la filla d’una família d’agricultors que ha estat venuda pel seu pare a un home benestant. Aïllada en una mansió enmig del bosc i separada de tots aquells que estima, la jove és sotmesa a tota mena de maltractaments i s’acaba convertint en la peça clau d’un pla macabre que ningú gosa aturar.
Una inoblidable història d'amor adolescent. El relat que Colette s'estimava més de tota la seva producció literària.
Jean-Baptiste Clamence és un complet egoista. Un home enamorat d’ell mateix. Fins que un esdeveniment capgira la seva vida: un vespre, tornant a casa, Jean-Baptiste passa per un pont des d’on presencia com una noia es llança a l’aigua. Ell no fa res per ajudar-la. Des d’aquest moment, la sensació de culpa augmenta fins a convertir-se en una obsessió. L’incident l’ha abocat a plantejar-se tota la seva existència, que ara jutja com a inútil i pretenciosa. Ja no aguanta més. Una nit, confessa la seva història en un bar d’Amsterdam…
"T’has demanat mai quantes vegades a la vida havies dit gràcies de debò? Un gràcies de veritat. L’expressió de la teva gratitud, del teu reconeixement, del teu deute." En la seva nova novel·la, Delphine de Vigan escruta la intimitat i els llaços de lleialtat, fidelitat i afecte que devem a les persones que han format part de la nostra vida. Michka, una dona gran, va perdent la seva habilitat per parlar. Dues persones l'acompanyen: la Marie, una noia jove molt propera a ella, i en Jerôme, el seu logopeda.
La anciana Tamara Pavlovna rescata a la pequeña Lastochka de un orfanato durante los años más grises del comunismo en Moldavia. Lo que en principio puede parecer un acto de piedad esconde una realidad terrorífica. A Lastochka la han comprado para trabajar como esclava recolectando, durante casi una década, botellas por las calles de la ciudad. Sobrevive en un ambiente marcado por la violencia y la miseria mientras rechaza las insinuaciones de unos hombres demasiado obstinados. «El jardín de vidrio» es un ejercicio de exorcismo doméstico.
Una setmana de navegació entre Malàisia i el port xinès de Shantou, a finals de 1949. El vaixell és obsolet, la tripulació abundant: setze homes. Cada nit fan torns de guàrdia i és el moment de les converses llargues. ¿De què parlen, els mariners? No els preocupa la guerra civil que es desferma allà on van: els obsedeix la sífilis. Tots la tenen. I, a la consciència, traïcions imperdonables.
Seduïda a l’edat de catorze anys per Gabriel Matzneff, cèlebre escriptor de cinquanta, Vanessa Springora desgrana, tres dècades més tard, el control i la manipulació que aquell home va exercir sobre ella, enamorada en cos i ànima, i l’empremta inesborrable de la relació al llarg de la seva vida. De Matzenff, com Springora va descobrir ben aviat, eren àmpliament conegudes les relacions depredadores i impunes amb menors de setze anys que, a més, nodrien la seva obra d’escriptor amb fama d’apassionat.
En junio de 1957, durante la batalla de Argel, el matemático y militante comunista Maurice Audin fue apresado por el Ejército francés, acusado de colaborar con el movimiento de independencia argelino. Tenía veinticinco años. Torturado hasta la muerte, su cuerpo nunca se encontró. En 2014 el Gobierno francés por fin reconoció que su desaparición, un caso que conmocionó a la sociedad francesa durante décadas, no había sido un misterio sin resolver, sino un asesinato de Estado.
L’Ida viu a Roma amb el seu marit, en Pietro, i arrossega una insatisfacció vital que en els últims temps s’ha traduït en una apatia sorda. Quan rep la trucada de la seva mare en què li demana que torni a Messina per ajudar-la a buidar el pis familiar perquè hi vol fer obres i vendre-se’l, l’Ida es retroba de ple amb el drama que la va marcar quan tot just tenia tretze anys: ja en fa vint-i-tres que el seu pare va sortir de casa i va desaparèixer. No va morir, simplement un matí com qualsevol altre se’n va anar i no va tornar mai més.
Un padre y un hijo ven cómo se desarrolla la historia ante ellos, en el mar de Lampedusa. Apuntes para un naufragio es una novela que cuenta lo que está sucediendo en el Mediterráneo, que habla de quienes lo cruzan, de los rescates, los muertos, pero también de la relación entre el narrador y su padre. Lampedusa, de lepas, la roca erosionada por la furia de los elementos, que resiste en la vastedad del mar abierto. O Lampedusa, de lampas, la antorcha que brilla en la oscuridad.
En Renato és un treballador que va créixer després de la guerra i va començar a treballar als catorze anys. Un treballador que fon elèctrodes en milers d'espurnes de foc a prop de tancs de petroli gegants. Un home que respira zinc, plom i bona part dels elements de la taula de Mendeléiev, fins que una fibra d?amiant se li obre camí fins al pit.
Són diverses generacions les que lluiten per la felicitat a l’Antany, un indret fictici i mític al cor de Polònia, en aquesta enlluernadora novel·la en què realitat i màgia es fonen per crear un univers literari bell i esborronador. La Gran Guerra, sota les banderes del tsar; l’ocupació nazi i després la soviètica durant la Segona Guerra Mundial; el règim comunista, la corrupció i el pes de la dictadura... El pas de la història deixa sentir els seus efectes en els habitants de l’Antany i les seves vides.
El bombardeo nazi de Florencia en agosto de 1944 destruyó el manuscrito de la novela que Anna Banti había dedicado a la figura de Artemisia Gentileschi. Banti encontró en la gran pintora del Barroco (1593-1652/53), silenciada por una historia del arte eminentemente masculina, el símbolo universal de mujer luchadora y en incesante pugna por la reivindicación de su dignidad, y también una «compañera entre los escombros», una amiga imaginaria que compartía con ella la carga de una permanente desconfianza del entorno hacia sus cualidades.
Aunque su autor lo niegue, Clerambault. Historia de una conciencia libre durante la guerra es una novela claramente marcada por la propia figura del mismo. Publicada en 1920 y pensada para el tiempo de paz, es esta una novela de guerra (que no bélica). En ella encontramos el retablo de una familia francesa burguesa que, de repente, se ve engullida por el conflicto de la Gran Guerra.
«Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t’estimo més que mai. Dins el pit hi tinc, una altra vegada, un buit que em devora i que només omple l’escalfor del teu cos vora el meu», escriu André Gorz l’any 2006 a Doreen Keir, la dona que ha estat al seu costat des que es van conèixer a Lausana l’any 1947.
Una joven fotógrafa muere repentinamente en un accidente en una carretera de Calvi, Córcega. El funeral será oficiado por su tío y padrino, quien pese a haberse prometido concentrarse plenamente en la liturgia, no podrá evitar que regresen a su mente imágenes de su sobrina: la niña fascinada por la fotografía, la adolescente seducida por un militante nacionalista, la prestigiosa fotógrafa de bodas o la periodista de un diario local que un día lo dejó todo para viajar a Yugoslavia durante la guerra.
