“Va deixar el nen davant del porxo de Mademoiselle Giraud, va sumar-se al gros de la gentada de davant del bar, s’hi va esquitllar i va assolir l’última fila dels que, clavats per l’espectacle arran de les vidrieres obertes, podien veure-ho. Al fons del bar, en la penombra de la sala del darrere, una dona estava estesa a terra, inerta. Un home, estirat damunt d’ella, aferrat a les seves espatlles, la cridava assossegadament.

—Amor meu. Amor meu.

L’home es va girar cap a la gentada, la va mirar, i se li van veure els ulls. No hi quedava cap rastre d’expressió fora d’una, fulminada, inextingible, retirada del món, la del seu desig.”

El 1958 la sortida de Moderato cantabile va provocar estupor o devoció entre els crítics. Avui és, al costat de L’amant, un dels pilars de la novel·lística de Duras, dedicada a explorar la temptació de caure —en l’amor, en l’alcohol, en la follia dels actes comesos sense entendre’ls. Obra mestra al mateix temps que antídot contra la correcció benpensant, si arribés avui a la taula d’un editor probablement tindria por de publicar-la.