El feminisme i la política dels comuns.

Al cor del comú hi ha el rebuig dels privilegis, un tema sempre present en l’obra de Federici. «Ens cal redefinir el mateix concepte del que significa el comunisme per a nosaltres», diu, «i deslliurar-nos de la interiorització de les relacions i els valors capitalistes de manera que el comú no defineixi només les nostres relacions de propietat sinó també les relacions amb nosaltres i els altres. Dit d’una altra manera, els comuns no són un do sinó un producte de la lluita».

La reproducció d’un ésser humà no és només un projecte col·lectiu, sinó que és la feina que demana més esforç de totes. Ens informa que «les dones són les agricultores de subsistència del món. A l’Àfrica produïen el 80 % dels aliments que consumeixen les persones». Les dones són les custòdies de la terra i de la riquesa comunal. També són «les teixidores de la memòria». Es mira el cos com a part d’un conjunt amb la terra, com si tots dos posseïssin memòria històrica i tots dos estiguessin implicats en l’alliberament.



Federici mostra la seva cara més persuasiva, apassionada, compromesa i clara quan demana que qüestionem les condicions socials que exigeixen que uns morin perquè d’altres puguin viure. Això no és divisió del treball, és governar mitjançant la mort, és tanatocràcia!

QUÈ EN DIUEN? ::

«El seu marxisme feminista és una eina analítica esmolada amb una actitud brechtiana. Per a ella, el marxisme ja no és un isme o una opció ideològica del consumidor intel·lectual individual; és una consecució de subjectivitats col·lectives, una part essencial de la nostra intel·ligència comuna.» PETER LINEBAUGH

«El treball de Silvia Federici encarna una energia que ens impulsa a rejovenir les lluites contra tot tipus d’explotació i, precisament per aquesta raó, el seu treball produeix un sentit comú: el sentit comú de la dissidència que crea una comunitat en lluita.» Maria Mies

Silvia Federici és una veterana activista, professora i autora. Va ser una de les fundadores el 1972 de l’International Feminist Collective, l’organització que va promoure la Campanya Salaris per al Treball Domèstic als EUA i a la resta del món. Ha participat del moviment antiglobalització i en contra de la pena de mort. Als anys 90 va ser membre de la revista Midnight Notes i el 1991, després d’una estada acadèmica a Nigèria, va fundar el Comitè per a la Llibertat Acadèmica a l’Àfrica, que ha documentat la lluita dels i les estudiants africanes contra els programes d’austeritat imposats per l’FMI i el Banc Mundial.

Federici és autora de nombrosos assajos sobre filosofia política, teoria feminista, estudis culturals i educació. Entre les seves obres s’inclouen: 'The New York Wage For Housework Committee. Theory, History Documents. 1972-1977' (2017) (editat amb Arlen Austin), 'Revolution at Point Zero. Housework, Reproduction and Feminist Struggle' (2012) o 'Caliban and the Witch: Women, the Body and Primitive Accumulation' (2004), traduït a més de 10 idiomes. És l’editora de 'Enduring Western Civilization: The Construction of Western Civilization and its Others' (1994) i co-editora de 'A Thousand Flowers: Social Struggles Against Structural Adjustment in African Universities' (2000) i 'African Visions. Literary Images, Political Change and Social Struggles in Contemporary Africa' (2000).

És catedràtica emèrita de Filosofia política i Estudis internacionals a la Hofstra University (Hempstead, Nova York).