Tensa en les formes, severa en el contingut, a Crossa d’aigua Anna Gas elabora vers a vers una anàlisi entomològica de la passió, d’unes relacions en què mana la desproporció, la mancança o la mutilació, les quals acaben abocant a la retòrica de la separació i del silenci. El Tu hi apareix permanentment desdibuixat perquè només ofereix una resposta dèbil a la sol·licitud amorosa i, per tant, no pot oposar-se al desig immoderat del Jo. Peculiar poesia d’amor que celebra l’amat, s’hi desviu i en restitueix cada petja, alhora que, a còpia d’una seca causticitat, l’acaba presentant com un home mal cicatritzat. (Del pròleg d’Abraham Mohino)