Qui se’n recorda, avui, de la Sara Amat? Amb prou feines tenia tretze anys quan una nit d’estiu, jugant a cuit a amagar amb la colla, va desaparèixer i no se n’ha sabut mai més res. L’únic, una notícia l’endemà al Diario de Terrassa, i també molts rumors i especulacions. De la Sara Amat se’n recorda sobretot el Pep de cal Sabater, el narrador d’aquesta història. Perquè aquella nit, segons ens diu, la Sara no va desaparèixer, sinó que es va colar a casa seva per la porta del darrere.

És un capvespre de maig. Un home, aturat a la porta de la casa unifamiliar, amb les claus a la mà, veu com una figura ha tombat la cantonada i s'acosta. La reconeix: és el seu fill, que també l'ha vist. Tots dos senten la mateixa angoixa, la mateixa fredor. Aquest primer capítol és el final de la història i la novel·la ens portarà a conèixer els fets precedents, els que els han conduït fins allà, a aquesta distància estranya i crispada. Tornarem al matí d'aquell mateix dia de maig, els veurem despertar-se i els seguirem --també a alguns personatges més-- en unes hores decisives.

La Glòria està en coma; mentrestant, el seu marit, confós i desorientat, espera un miracle. 'Els dies sense glòria' narra la història de tota una generació representada per la Glòria, una generació a la qual el progrés ha anat cremant la terra a cada passa empenyent-la del camp a la ciutat, del poble al bloc de pisos. Una generació que es va veure tenallada primer per les necessitats dels pares i després per les dels fills, sense haver conegut cap treva.

Aquest recull de poemes parla de l’experiència d’una jove d’avui, com tants d’altres, que se’n va a treballar per Europa i que, treballant d’assistent personal d’una persona discapacitada, s’adona que és una immigrant més. És un llibre de sentiments, que parla també de racisme, del món dels homes, però amb una fina ironia. Ironia que s’escampa pel poemari. La novetat és la banda sonora que acompanya els poemes, que es pot captar a través d’un codi QR. Tot sovint la música acompanya els poemes però, de vegades, els poemes neixen de la música.

"Entre estos espacios sin mundo, en los que se han desactivado los vectores del cosmos (el primero, claro, el propio espacio) para invocar el caos, los personajes no resultan mucho más tangibles. No se trata aquí de realizar retratos psicológicos profundos. Pocos de estos relatos muestran un auténtico interés por las almas de sus personajes, con la excepción de “Bebito Ramírez y los campeones del mundo” y, curiosamente, de “Elmo” que, por supuesto, explora la vida de la marioneta de un popular programa de televisión.

A les vuit al raval era on, durant moltes tardes, un grup de persones ens reuníem en assemblea per intentar canviar un sistema que continua sense agradar-nos. Ara, reprenem la frase per anomenar aquesta capsa oberta d’on surten experiències, imatges i reflexions al voltant de l’acampada i el 15-M a Terrassa.